Us deixo un aforisme

Costa tant ser un mateix que preferim ser un altre.

 

 RECITAL POÈTIC A LA VILELLA BAIXA

Recitant versos de "En diuen que en diem vida

           I

Inexorable

el sol s’amaga a l’horitzó

entre les teulades veïnes,

les estrelles s’abracen

quan arriba la indòmita nit;

la porta es tanca

i creix el neguit de la foscúria,

sé que després vindrà

la nit completa a bressar-me,

 

Abraço l’escalfor de la llar,

em conforta, m’acarona,

la lluna il·lumina l’estança fosca,

ombres de begònies

omplint parets i somnis,

cloc els ulls per viure’ls.

  

        II

Cicatrius al cos,

cicatrius a l’ànima,

combats a pèl,

combats uniformats,

urpes afilades,

sang escampada

per camps infecunds,

capricis del destí,

arrossego llast

que angunieja,

que em fa vulnerable;

només em resta un enuig

negre com l’estalzí,

païble

com les cicatrius marcades

al cos i a l’ànima.

  

        III

Pensament fugaç,

ardit enginy mal après,

exuberància de mots

caiguts en desús,

coratge maldestre,

plany per derrotes passades

esperant la victòria final.

 

Presagi dels dies

en la infàmia del temps,

agafar la pols amb les mans

i veure-la escorre’s entre els dits,

així passa el temps, la vida,

mentre encanudim

els cabells i l’existència.

 

        IV

Vespreja en els camps eixorcs,

la vida continua,

el sol assetja cada tija florida

i no hi ha temps per al penediment.

 

Encongir el cos i esperar la cruenta batalla

ple de tremolors, omplir de dubtes

certs la pell bruna i cremada;

al llindar de l’horitzó s’albira la llum.

 

Cenyir la farsa a les entranyes,

empolvorar-la de veritat

i cremar encens purificador,

desig irrefutable a satisfer.

 

Vespreja,

exultant s’esbatana la incertesa,

s’escau errar quan se sadolla

la vida a esplet.

 

 Us adjunto un tast del recull guanyador del Premi Drac de Poesia.

             IV

Vespreja en els camps eixorcs,

la vida continua,

el sol assetja cada tija florida

i no hi ha temps per al penediment.

 

Encongir el cos i esperar la cruenta batalla

ple de tremolors, omplir de dubtes

certs la pell bruna i cremada;

al llindar de l’horitzó s’albira la llum.

 

Cenyir la farsa a les entranyes,

empolvorar-la de veritat

i cremar encens purificador,

desig irrefutable a satisfer.

 

Vespreja,

exultant s’esbatana la incertesa,

s’escau errar quan se sadolla

la vida a pleret.

 

 

 XIV PREMI DRAC DE POESIA 

Dissabte passat dia de Sant Jordi vaig rebre el Premi Drac de Poesia que organitza Òmnium Cultural del Solsonès per l’obra titulada “Ens diuen que en diem vida”

 

 

Pobres innocents
 

Dia de la invasió russa a Ucraïna

 

Pel forat del pany

observo esmaperdut

com els canons retronen

en terres llunyanes,

ploren d’impotència

innocents infants,

gent desesperançada;

gent que desconec

però me la faig meva,

carn com la meva carn.

 

Ara ploro en silenci,

no em surten els mots

que diria als botxins

en nom d’una llibertat manipulada,

bombes que esclaten

aquí i allà sense destí cert;

maleïts el qui manen matar,

pobres innocents!

 

 

Qui jutja els jutges?

 

Tenim un problema greu amb la justícia, que en el seu moment (la mal anomenada Transició) no es va “canviar” i és hereva directa del franquisme, per la qual cosa hi ha un manca de tradició democràtica que la fa tancar-se en ella mateixa, una altra derivada d’això és que no té clara la divisió de poders (fixeu-vos que molts jutges estan directament lligats a partits polítics) i, finalment, el seu pensament no deixa de tenir una visió centralista i centrípeta de la política, i això provoca decisions com la retallada de l’Estatut o la sentència del procés (que són decisions polítiques).

 

Quan els polítics deixen de fer política, els tribunals la fan; aquesta és la trista constatació després d’una llarga llista de fets que s’han produït darrerament al nostre país.

 

Només dos exemples: Parlant de la pandèmia, amb quins criteris científics els tribunals tomben posicions que els experts en medicina promouen? De veritat, els jutges també saben més de medicina que els metges? Poden saber molt de lleis però la ciutadania no té gens la certesa que l’aplicació sigui clara, perquè ja hem vist que cada jutge té el seu “criteri” a l’hora de valorar-les.

 

El segon exemple, se’ns dubte, és la llei que obliga a les escoles a donar un 25% d’assignatures en castellà. Quin criteri pedagògic han seguit? S’han pres en consideració els criteris pedagògics? i la realitat social on s’ha d’aplicar? El Parlament, representant de la sobirania popular, ja hi va dir la seva en aquest aspecte, tenen més poder que els parlamentaris escollits pel poble per decidir-ho? Amb quin argument proposen un 25% i no un 3% o un 75%?

 

Massa preguntes per als srs. jutges, que semblen habitar als núvols i es pensen que estan per damunt del bé i del mal.

 

On són els polítics? Què fan amb les lleis? Els diputats són els encarregats de fer les, a què esperen per canviar-les? Per aclarir-les i així els jutges puguin fer la feina que la societat a la qual serveixen les puguin aplicar amb un criteri clar i amb responsabilitat social que se’ls demana, perquè, qui jutja els jutges? perquè si ho fan entre ells estem perduts, perquè molts semblen tenir (o tenen) un biaix ideològic determinat; i rarament a favor nostre ni de la societat a qui, teòricament, haurien de servir.

 Desembre de 2021