Poemes vi-suals

Poemes vi-suals

Des del balcó

Article 2

De la Carta del Paisatge

Fa temps que la gent de la comarca del Priorat treballa i s’escarrassa per aconseguir que la UNESCO declari patrimoni mundial al paisatge del Priorat. La cosa ve de lluny, les bases estan ben assentades, el nivell de consciència  de la importància del tema es va escampant per tots els sectors socials, polítics i econòmics de la comarca. Això és bo. Tenir un objectiu plegats fa que la gent se senti més solidària, més propera, s’engresca més i s’apuja l’autoestima dels qui hi vivim.

Per tant, i en principi, sembla que tothom ho té més o menys clar que aquesta és la bona direcció en la qual treballar, però dijous passat dia 4 d’octubre vaig assistir a la cerimònia de signatura per part d’ajuntaments, D.Os, i entitats de tota mena per tal de posar-se com a objectiu comú, la conservació del nostre paisatge i posar-lo com a valor a preservar; però vaig tenir la primera sorpresa, i no pas agradable, de veure com encara hi ha polítics (3 ajuntaments que no l’han signada) que no veuen més enllà del seu nas i no dic poble, perquè segurament la gent del seu poble, sí que haguessin signat el document de compromís de la Carta del Paisatge del Priorat i s’haguessin aliat amb el conjunt de la societat econòmica i civil de la comarca.

Sempre hi ha temps per a corregir els personalismes; quan un fa política ha de ser generós amb els altres; i més, si aquests són els veïns comarcals i el projecte s’ho val.

Des del balcó

De bisbes i altres males arts

Darrerament s’està esdevenint una sèrie de fets insòlits en els quals molts no s’hi acaben d’adaptar; o bé per mandra o per mala fe. Però, quan aquests són els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, aleshores això ja esdevé un assumpte més pelut.

El manifest fet públic el passat dijous dia 3 d’octubre no fa res més que reafirmar que aquesta gent, o bé han perdut el nord (de fet ja fa massa dies que no el troben) o actuen amb molta mala fe, que crec que és el que ha passat amb aquest document “contrari a la separació de la unitat d’Espanya” que alguns plantegen. Com si fos una heretgia de la religió que cal combatre!

Fora ja del Concili Vaticà II i del més estricte seguiment de l’evangeli que promou la igualtat entre els pobles i les persones, els bisbes espanyols es posicionen clarament i políticament en un costat del poble, marginant i senyalant als que no pensen com ells. Però, a més a més, amb la vergonyosa postura de dir que no fan política; a sobre ens tracten de necis!

No m’estranya que l’església cada dia perdi més adeptes, amb aquests caps i amb aquestes idees; a la gent del segle XXI els sembla una cosa arcaica (per no dir “carca”) aquests posicionaments i aquestes mentides. Voleu dir que no tenen més feina amb la quantitat d’injustícies socials, marginacions i pobresa que hi ha? O això no és important per a ells i no en cal fer cap manifest?