Notícia

El passat cap de setmana no vaig poder assistir a la 6a Trobada d'autors al Matarranya per una qüestió personal (la nit anterior s'havia mort la meva mare) i la presentació del llibre de poemes titulat "Poesia a la frontera" en el qual hi participo amb tres poemes dedicats a la meva "frontera" particular que és el Priorat, i que a continuació us deixo perquè els llegiu.


Paisatge del Priorat

Hivern

Vinya morta vora el camí gebrat
cep despullat de tota virtut,
gris color del sarment nu,
muntanya d’aram, resclòs bancal, solitari,
desert de llicorella adormida.

Primavera

Vinya verda vora el camí esponerós
cep ufanós, ple de virtuts,
verd color del sarment imponent,
tossal obert, llum d’abril, aigua clara,
la vida recomença entre retrobades olors.

Estiu

Vinya plena vora el camí polsos,
cep ben carregat del fruit preuat,
negreja ja el color del raïm madur,
parades, closos, bancals; tot al Priorat reviu,
la verema anhelada és arribada!

Tardor

Vinya collida vora el camí eixut,
cep daurat, pàmpol cansat, fulla caduca;
grogeja, marroneja, irisen tots els colors
entre la pluja propícia i la terra esgotada;
la vinya dorm el llarg hivern que s’atansa.



Deixa’m veure el teu rostre

Deixa’m veure reflexat al teu rostre
el treball dur de la vinya en coster,
relliscada de llicorella,
esgarip de sarment sec.

Deixa’m veure llaurat el teu rostre
com la vinya després de l’arada,
olor de terra humida, arrel profunda,
crit de dolor pels anys passats en va.

Deixa’m veure espampolar el teu rostre,
rogenca galta de fred arrelat,
groga pell de tardor inacabable,
esglai de gotims no veremats.

Deixa’m, ni que sigui l’últim cop,
veure al teu rostre la suor marcida,
la desitjada collita emmagrida,
el darrer gra de raïm pansit.



Solcs a la pell


Solc a la cara, dura llaurada,
camí de pols, eixorc destí,
tendra mirada, verema malaguanyada.
taula parada, on no hi falta el bon vi.

Somnis,
sempre els mateixos somnis,
i els desenganys i les pedregades,
i el fred a destemps i la calor massa d’hora;
cansada esperança iterada.

Solc a la pell, dura estança,
vestint parracs, mastegant farigola
amb gust de llicorella encara
lament de magra collita, altra vegada.

Somnis,
Sempre tenint els mateixos somnis,
i no arriba per a tots la mesada
i la pluja ho podreix i la secada ho mata;
més que iterada, esperança en debades.

Solc a les entranyes, només present,
caminar cansat cap a enlloc, sense futur,
resistències en va, inútils, contra tot;
a la cara en tens les cicatrius marcades.

Somnis,
sempre somnis, només somnis
i segueixes, malgrat el temps, somniant...


Agustí Masip i Vidal