"L'estètica i la poètica del paisatge i del vi"

Divendres dia 10 de febrer vaig estar convidat a l'Agrícol de Vilafranca del Penedès a un acte multidisciplinar en el qual el tema central era el paisatge i el vi. L'acte va consistir en una conferència a càrrec de l'enòleg Pep Ribas va oferir eines per distingir, tastar i entendre el vi.
Després una lectura poètica a càrrec de 4 poetes; la Nati Soler, la Teresa Costa-Gramunt, eb Juli Bernat i jo mateix que vam llegir quatre poemes relacionats amb la vinya i el vi com a protagonista.
Seguidament la Coral Girada de Vilafranca va cantar unes peces de coral, i la Teresa Costa-Gramunt va fer la presentació de l'exposicíó de pintures també relacionades amb el món del vi a càrrec de l'artista Fèlix Plantalech.
L'acte va acabar amb un tast de vi i formatges.

Va ser un acte molt bonic i força interessant.

A continuació us deixo els tres poemes que jo vaig llegir.


Paisatge del Priorat

Hivern

Vinya morta vora el camí gebrat
cep despullat de tota virtut,
gris color del sarment nu,
muntanya d’aram, resclòs bancal, solitari,
desert de llicorella adormida.


Primavera

Vinya verda vora el camí esponerós
cep ufanós, ple de virtuts,
verd color del sarment imponent,
tossal obert, llum d’abril, aigua clara,
la vida recomença entre retrobades olors.


Estiu

Vinya plena vora el camí polsos,
cep ben carregat del fruit preuat,
negreja ja el color del raïm madur,
parades, closos, bancals; tot al Priorat reviu,
la verema anhelada és arribada!





Tardor

Vinya collida vora el camí eixut,
cep daurat, pàmpol cansat, fulla caduca;
grogeja, marroneja, irisen tots els colors
entre la pluja propícia i la terra esgotada;
la vinya dorm el llarg hivern que s’atansa.



Deixa’m veure el teu rostre

Deixa’m veure reflexat al teu rostre
el treball dur de la vinya en coster,
relliscada de llicorella,
esgarip de sarment sec.

Deixa’m veure llaurat el teu rostre
com la vinya després de l’arada,
olor de terra humida, arrel profunda,
crit de dolor pels anys passats en va.

Deixa’m veure espampolar el teu rostre,
rogenca galta de fred arrelat,
groga pell de tardor inacabable,
esglai de gotims no veremats.

Deixa’m, ni que sigui l’últim cop,
veure al teu rostre la suor marcida,
la desitjada collita emmagrida, De ben endins


De ben endins

De ben endins ve aquest perfum
que arrela al teu cos, a la teva ànima,
com l’arrel del cep al clos de la terra.

De ben endins ve aquest gust
que t’omple els sentits i te’ls deslliura,
de ben endins, com la fosca de la pedra al celler.

De ben endins ve aquesta olor
que t’amara d’evocacions primeres,
com de terra mullada, de saó volguda.

De ben endins ve aquest color
que et dóna nova llum a la vista
de ben endins i et reflexa la vida.

De ben endins ve aquest glop,
de ben endins, amb gust d’aquesta terra.

Agustí Masip i Vidal

el darrer gra de raïm pansit.