dimarts, 3 de febrer de 2015


Article publicat al número de desembre de la revista "Canya i Gram"


Cara o creu

Cada vegada que em poso a escriure un article per aquesta revista em plantejo quin tema pot interessar més als possibles lectors, que sou vosaltres; però cada vegada que hi penso no sé ben bé el què fer, sobretot  perquè no rebo ni un imput de resposta als meus articles (si ja sé que com que no visc al Masroig...),però, m’agradaria molt rebre’n.
Dit això passaré a relatar l’article d’aquest número, la idea del qual, va néixer en una reunió on hi havia dues postures enfrontades sobre un tema determinat. Primera conclusió, sempre hi ha dues postures davant de qualsevol fet: bé/malament; sort/desgràcia; bo/dolent; necessari/inútil; saludable/perjudicial; com veieu sempre ens movem en dicotomies de pols oposats; ningú es planteja els matisos, els punts intermedis, que n’hi ha, i a més, solen ser els més encertats. I això no és casual, perquè (segona conclusió), hi ha dos tipus de persones o de pensaments, de fet n’hi ha tantes com persones, però per simplificar i perquè ens entenguem tots plegats, hi ha dues grans classes de persones; les que els fa por tota novetat i les que intenten cada dia buscar noves fórmules per a millorar les coses . Un cop feta l’observació, i amb tots els interrogants que vulgueu, començo a plantejar la meva hipòtesi o crítica (com vulgueu); resulta que vivim assentats en un estat d’estabilitat emocional-econòmica-social, etc. i qualsevol canvi ens produeix un cert neguit que molts ni volen sentir. És aquests, els conservadors, que els passa la història del davant i no saben (o no volen) pujar-hi, i el que és pitjor, ells no volen pujar-hi, però tampoc volen que els altres hi pugin.
Això ve a tomb amb qualsevol fet novedós o diferent que es plantegi en la vida social d’una comunitat concreta (i això passa a totes les comunitats); recordeu el tema de l’ajuntament? I el del reg? O tants altres que podríem seguir enumerant que no cal, perquè el que a mi m’interessa és el plantejament de la qüestió que no pas la qüestió en si.
L’educació ens ha d’ajudar (ens hauria d’ajudar) a resoldre els conflictes que se’ns plantegen amb ganes de resoldre’ls en benefici de tots (ja sé que els polítics actuals no ajuden gaire a visualitzar això), però sinó ho fan ells, hem de començar nosaltres a plantejar un món més just, on les minories no siguin bandejades només pel fet de ser-ho, i se les tinguin en consideració.
Sempre volem “guanyar”, la nostra posició sempre és la més encertada, la millor opció sense dubtes; els altres només volen el millor per ell, el seu propi bé i estan equivocats en el seu plantejament... a qui em recorda aquesta postura? De fet la pregunta hauria de ser, qui no ha tingut alguna vegada, aquesta posició en temes de debat? Ja veieu que, com diu el refrany: “Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra”. A més, als pobles petits encara s’hi afegeix un agreujant; les opinions compten més segons el nom de la casa que és, qui les fa.
Siguem més curosos en les opinions, aprenguem a escoltar els altres, sumem esforços i visions diferents, enlloc d’oposar-nos, per definició, a les opinions alienes que tenen tan valor com les nostres.


Si em voleu comentar alguna cosa de l’article o d’altres coses, podeu escriure’m al meu blog: lefecteespantall.blogspot.com

2 comentaris:

  1. Certament es tendeix a ser 'guanyòfil'... Però no sempre es guanya, encara que després no es vulgui reconèixer.
    Jo també observo que s'escolta poc a l'altre, per no dir gens, i fins i tot em fixo en els moviments d'impaciència que fa la majoria de gent quan l'altre parla...
    La teva exposició és molt enraonada, com acostumes.
    Bon any, encara que sigui amb una mica de retard.

    ResponElimina
  2. Certament, cada vegada s'escolta menys als altres i així ens va...
    Gràcies pel comentari.
    Una abraçada prioratina.

    ResponElimina