diumenge, 15 de març de 2015

De la mort i dels pares

De la mort i dels pares

Sempre m’ha impressionat i intrigat el fet de la mort, no com el final ni el principi de res, sinó més aviat com un canvi d’estadi en els morts, però també en els que queden en vida.

Fa poc més quatre anys, i en menys de sis mesos de diferència, van morir els meus pares, primer el meu pare tot just el dia de Nadal i a les dotze del migdia; i la meva mare el cinc d’agost, vigília de la festa de la Verge de les Neus data important perquè a Cabassers el seu poble natal, és festa grossa i la seva néta es diu Neus, que també és filla meva, és clar.

Ells sempre comentaven que un es moriria al matí i l’altre a la tarda del mateix dia. No fou així, però sempre he pensat que la meva mare es va morir perquè va dir que ja en tenia prou, que preferia “marxar” amb el seu marit; cal dir que era molt creient i això també la va ajudar molt a resignar-se.

No sé per què, però aquest matí he pensat en ells i en el sentiment d’orfe que vaig tenir durant molt de temps, i que sovint encara ara tinc.

De fet, fa pocs dies vaig escriure un poema que els recordava, i que ara us regalo a tots els pares, mares, i per què no? També als qui només sou fills...


Orfe
   
Em reconec en cada mot que enyoro,
en cada gest que repeteixo del pare,
en l’olor de la sopa de farigola de la mare;
somric desganat amb angúnia
pensant com seran els gestos dels meus fills,
en qui s’assemblarà el somriu o la mitja rialla,
de qui seran els silencis que callaran
o la por d’allò que viuran.

Em miro i a l’espill i et veig a tu pare
quan jo era un infant;
somric i tinc el teu somriure, mare,
que ara jo faig per tu, com tu quan em bressaves.
                                                            
                                                            Agustí Masip

1 comentari:

  1. Els pares són al cap de la nostra vida, els nostres referents en tot. Un amor difícil d'explicar. Fa dos anys i mig que va morir el meu pare i no hi ha ni un dia que no pensi en ell moltes vegades. Em fa una gran companyia.

    ResponElimina