De casualitats a sort
Feia
dies que pensava que “em tocava” escriure un article per aquest mitjà,
normalment intento escriure’n un cada mes, però aquesta vegada no sabia ben bé
de quina tema tractar. Però, vet aquí, que aquesta nit he tingut un somni, i
dintre del somni estava mirant llibreries i totes les trobava massa fosques,
amb poc llum i no podia llegir correctament els noms dels llibres per poder-los
comprar, cansat d’això em vaig dir, dintre del somni, he d’escriure un article
queixant-me de la poca llum que hi ha a les llibreries. Quan m’he aixecat m’he
posat a escriure’l.
Aquest
matí, després d’esmorzar, m’he posat a mirar els correus electrònics que tenia,
i hi havia un correu entrant del Carles X. que parlava dels articles que hi
havia preparats al web i els que caldria que hi haguessin. Una doble casualitat, per una banda el somni
que em proposa un article i per altra la realitat que també ho fa. I tot en una
mateixa nit, per cert, la nit de les Persíades o “Les llàgrimes de Sant
Llorenç”, que també és casualitat.
Tot
això ve a tomb perquè sovint, i ara amb les Olimpíades encara es dóna més el
fenomen, quan a algú li surt bé una cosa, guanya una medalla o un partit, és
escollit per representar qualsevol cosa, ha trobat una feina, etc. se li diu:
“quina sort!”, però normalment aquesta “sort” no és fruit de l’atzar o de la
casualitat, sinó fruit del treball constant i silent de dies de sacrificis i
esforços que els altres només veiem quan són reeixits, i alguns encara en diuen
sort!
De
fet, crec que només els qui no treballen prou, els qui no es sacrifiquen el
suficient, els que no han reeixit en el seu intent (si és que ho han intentat),
són els que s’atreveixen a dir als altres. “Quina sort!”, quan reben la
recompensa del seu treball i de la seva constància.
La
sort, és cert, existeix, però com deia Picasso amb la inspiració, la sort t’ha
d’agafar treballant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada