dilluns, 3 de juliol de 2017

FESTIVAL EVA (Pradell)

Com cada any el primer cap de setmana de juliol ningú s'hauria de prendre el festival en veu alta que se celebra a Pradell. Carrers guarnits, espais deliciosos, espectacles magnífics, tot per passar una vetllada diferent i molt agradable.
El diumenge a les onze del matí hi havia el fòrum obert, on tothom qui vulgui pot expressar-se, llegir, explicar allò que li plagui.
enguany, i no era el primer, hi vaig anar i vaig llegir fragments del recull "Fang a les mans" que he escrit i encara estic ampliant.
Aquí us deixo el fragment que vaig llegir.
Més fang a les mans, encara
No us he dit, però jo sóc de poble. No és una declaració de guerra, només un principi bàsic per conèixer que la vida és diferent depenent d’on un viu; i a mi, el riu, els boscos i les muntanyes m’han format i n’han fet part del seu paisatge; que els horts i els conreus encara que no meus, me’ls feia sempre que podia. Com us deia, sóc de poble; i el meu poble era dalt d’un turonet, amb dos carrers paral•lels i tres més que s’entrecreuaven; alguns deien, fins i tot, que des del vell dipòsit de l’aigua, tenia forma de creu, sempre la religió present en totes les esferes de la vida.
Ara que parlem de religió, recordo el capellà del poble, baixet, amb sotana negra de dalt a baix, solemne, amb una falsa rialla i una mirada inquisidora. Sempre que podia ens omplia el cap amb sermons de por, de pecat, lluny de la nostra candidesa i de la visió infantil i benèvola que teníem del món. Però no aconseguí el seu objectiu, tot i això, ens hem salvat de la seva maldat i ens hem pogut redimir esgrimint rebel•lia. Ens volien dòcils, per això ens instal•laven la por al cos ja des de petits; manejables, com de plastilina, per configurar-nos com ninots de fang a les seves mans; submisos, sense criteri propi, amansits per músiques repetitives; per lletres altament frívoles vestides de falses solemnitats.
Hi havia un home que em feia certa basarda; no anava a missa i renegava de Déu com si res; l’admirava en silenci, còmplice de les seves paraules era incapaç de reconèixer-lo com a mirall, però en el fons ho era (ai, la por mamada des de la infància!). Un dia em vaig atrevir a dir-li hola. Ell sabia de la meva vida més que no pas jo, i em digué: “No cal convèncer ningú, o t’ho creus o et quedes sense creure-t’ho; les coses són com són i nosaltres només podem desitjar que siguin o no, d’aquella manera”. No vaig entendre res en aquell moment, després i al cap dels anys sovint hi penso i crec que tenia molta raó aquell “miserable” odiat i temut per quasi tot el poble.
Em marejo només de recordar les coses que eren pecat i no podíem fer sinó d’amagat i encara amb la recança de l’ infern rondant el nostre cap sense descans.
Avui és festa. La mare ens muda i ens clenxina ben clenxinats per anar a missa; tot el poble, ben mudat, fa cap avui a missa, des del més beat al més descregut; perquè ningú no deixa mai de creure del tot quan del que es tracta és de fer festa. M’ho va dir el pare un dia: “Noi, sempre fes el que fan els altres i així mai t’equivocaràs.” M’ho deia perquè es pensava que així jo no tindria mai problemes, però vaig intuir que ell no ho creia i per això no li vaig fer cas. Sempre li vaig agrair les coses que em deia, especialment quan les coses que em deia les deia sense convenciment perquè em mostrava subtilment el camí a seguir sense deixar de ser “políticament correcte” per la seva època.
Corríem pel bosc, pels pins mig trencats, pel sotabosc brut, les cames ben ratllades pels esbarzers i les argelagues; i el tresor a les mans cridant; una bomba de la Guerra Civil!!! Preuat premi per aquests soldats de fireta que érem aquells infants que jugàvem a guerres amb pistoles de fusta i bombes de pinyes de pins. Ara s’ha acabat el joc, tots reunits al voltant de la ferralla decidint que s’havia de fer.
No us he parlat del mestre perquè ens amargà la infantesa i ens marcà la vida per sempre. El seu millor record és l’absència de records.
Aquells mestres que no sabien somriure, que no deixaven riure; aquells mestres que ens volien ensenyar com era el món i no havien sortit mai de casa. Aquella escola austera, aquella societat més sòbria encara, no ens deixava dibuixar amb colors perquè la vida només era gris. I no podíem parlar de la Guerra. No coneixíem ningú que no hagués viscut la guerra que en parlés; el silenci de la por era sempre la resposta a les innocents preguntes d’aquells xiquets que començàvem a sortir de l’ou i volíem saber més, perquè intuíem que alguna cosa del passat se’ns amagava. No volíem guanyar cap guerra perquè en venien d’una de perduda; només demanàvem una mica d’aire per respirar i uns quants llibres per llegir. Només ens oferien estampes de sants i ens parlaven de la bonesa dels vencedors i de la mala fe dels vençuts.
Fang a les mans, als peus; fang per tot el cos, a la roba, als pantalons, fins i tot als calçotets, però sempre aquell fang pur, intacte, sense cap barreja que no fos terra neta i aigua clara. Records de la infantesa que suren constantment en aquell home que ara sóc i d’aquell xiquet que vaig ser i que encara avui enyoro tornar a ser.
Era tan fàcil ser feliç que només calia tancar els ulls i apretar a córrer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada