Sabeu de què us parlo?
Un poble amb pocs habitants
(tots els del Priorat), una comarca petita (El Priorat); aquest fet tan simple de
viure en una comarca amb poca població, sovint ens crea problemes que en altres
indrets de la nostra Catalunya no tindríem (segurament en tindríem d’altres, és
clar), però als que avui em vull referir, segurament que no.
Resulta que per llei tots els
ciutadans i ciutadanes d’aquesta nació, com diu el preàmbul del nou Estatut,
tenen dret a una sèrie de serveis considerats bàsics i universals, per la qual
cosa sigui quin sigui el nombre de persones que habiten en un lloc aquestes
tenen dret a l’educació, a la sanitat, a les infraestructures necessàries per
moure’s pel país (i si pot ser, sense pagar), etc. Però, és clar, aquesta
teoria, a vegades, falla perquè el servei és deficitari i aleshores passa que
l’administració comença a fallar a l’hora d’oferir el servei i els usuaris
d’aquest mateix servei el deixen d’utilitzar perquè és precari i comença la
cançó de l’enfadós entre administració i usuaris; uns diuen que no s’utilitza
prou i els altres que com que el servei és dolent la gent el deixa d’utilitzar
i ja tenim l’excusa perfecta per deixar d’oferir-lo; us sona el servei de Renfe
o el dels autobusos?... per posar dos exemples.
Això ens passa en moltes de
les primeres necessitats que tenim com a ciutadans, però només és la punta de
llança dels que vindran després i que potser no es consideren tant
necessaris; serveis socials, joventut,
cultura, educació… i més ara amb l’excusa infal.lible i inefable de la crisi; i
no saben que la crisi no és només econòmica sinó també de credibilitats, de
moral i ètica, de valors universals que cada vegada són més particulars i
privats. Cal exigir als nostres governants, però també als nostres convilatans,
que el rigor, la professionalitat, l’ètica; la base de l’educació en
definitiva, sigui la llums que ens guïi a tots cap a una altra manera de viure
i d’entendre la vida. Si els recursos són limitats, cal repartir-los ben
repartits.
I no us dic res del tema dels
nostres universitaris que han d’anar a estudiar lluny de casa que tenen una
doble “càrrega” afegida, a part de les despeses pròpis dels estudis; també se’l
afegeix el transport des de casa als centres universitaris, de la vivenda lluny
de casa i de la manutenció fora de la llar; i tot a costa de les costelles dels
seus pares i familiars; despeses que per altra part no tenen els universitaris
de les capitals; això sense comptar el desarrelament del territori i dels amics
i familiars que això també comporta per als nostres estudiants que han de
marxar fora de la comarca a estudiar un plus afegit amb tot el que representa
per al poble; sempre perdem un capital humà excel.lent que, normalment després
no torna a revertir al territori.
I no en tenen prou, cada
vegada ens escanyen més; sovint els dirigents no se’n recorden que no som només
números, sinó que darrera de cada decisió que ells prenen lluny del despatx,
afecta a persones concretes, a famílies amb una condició determinada i, que sovint,
no poden fer front a la realitat que els
marquen des dels governs llunyans i desconeixedors de les diferents realitats
socials i territorials on les seves lleis afecten directament.
Posaré un parell d’exemples
recents de coses que ens afecten directament i que, pel que sembla, no ens
tenen en compte ni per a poder opinar-hi.
Us sona el nou model de
transvassament que volen fer al riu Ebre? Us heu preguntat aquí beneficia i a
costa de qui? O la possibilitat (molt real) de la creació de la nova línia de Molt Alta Tensió (MAT) que
solcaria el cel de la nostra comarca i partiria el nostre territori en dos amb
les conseqüències medioambientals que suposaria per al nostre conreus, a les
nostres vinyes i vins o per al paisatge que es veuria desconfigurat per aquesta
“mole” de torres gegantines i fils carregats de ions escampant-los per damunt
dels nostre caps…
No tenen present les
necessitats de la gent, del territori, només volen guanys, i com més fàcils i
més quantiosos millor; i ens ho venen com un bé comú, quan els guanys només són
per a ells. Nosaltres volem que el nostre paisatge sigui declarat Patrimoni
Mundial de la Humanitat
i ells ens el volen destrossar (una vegada més).
Es pot dir d'una altra manera, però no millor. Un article valent.
ResponElimina