De la mort i dels pares
Sempre m’ha
impressionat i intrigat el fet de la mort, no com el final ni el principi de
res, sinó més aviat com un canvi d’estadi en els morts, però també en els que
queden en vida.
Fa poc més
quatre anys, i en menys de sis mesos de diferència, van morir els meus pares,
primer el meu pare tot just el dia de Nadal i a les dotze del migdia; i la meva
mare el cinc d’agost, vigília de la festa de la Verge de les Neus data
important perquè a Cabassers el seu poble natal, és festa grossa i la seva néta
es diu Neus, que també és filla meva, és clar.
Ells
sempre comentaven que un es moriria al matí i l’altre a la tarda del mateix
dia. No fou així, però sempre he pensat que la meva mare es va morir perquè va
dir que ja en tenia prou, que preferia “marxar” amb el seu marit; cal dir que era
molt creient i això també la va ajudar molt a resignar-se.
No sé
per què, però aquest matí he pensat en ells i en el sentiment d’orfe que vaig
tenir durant molt de temps, i que sovint encara ara tinc.
De fet,
fa pocs dies vaig escriure un poema que els recordava, i que ara us regalo a
tots els pares, mares, i per què no? També als qui només sou fills...
Orfe
Em
reconec en cada mot que enyoro,
en
cada gest que repeteixo del pare,
en
l’olor de la sopa de farigola de la mare;
somric
desganat amb angúnia
pensant
com seran els gestos dels meus fills,
en
qui s’assemblarà el somriu o la mitja rialla,
de
qui seran els silencis que callaran
o
la por d’allò que viuran.
Em
miro i a l’espill i et veig a tu pare
quan
jo era un infant;
somric
i tinc el teu somriure, mare,
que
ara jo faig per tu, com tu quan em bressaves.
Agustí Masip
Els pares són al cap de la nostra vida, els nostres referents en tot. Un amor difícil d'explicar. Fa dos anys i mig que va morir el meu pare i no hi ha ni un dia que no pensi en ell moltes vegades. Em fa una gran companyia.
ResponElimina